Les rajoles hidràuliques davall els seus peus formen l’escenari perfecte. Escriu-me. Aquest dia d’abril és un dels seus preferits de l’any. Aquí es viu d’una forma molt especial, i ella ha estat tota la setmana desitjant que no plogui per poder-se posar el vestit de flors. Escriu-me. En caminar Rambles avall va tocant amb la punteta dels dits els lloms dels llibres, a poc a poc, com si fossin la peça més delicada del món. Sant Jordi li agrada, i sap que algun any algú li regalarà una rosa – i un llibre també – . Sí, un any s’aixecarà del llit i es trobarà sobre els llençols una rosa vermella que l’omplirà de petons. I després, amb el símbol del seu amor i del seu triomf sortirà a mostrar-lo al carrer. Aquella imatge no fa sentir la B. trista ni per un moment, ja que està convençuda que arribarà, clar que arribarà!
Veu una paradeta on uns nens venen roses envoltades de paper i cinta de ràfia. Se’n compra una, i en el moment en què aquell nen li dóna a la mà, ella decideix que serà la rosa del Sr. R. I se la passa pel coll, i la va baixant pel pit com un carícia. Fa molts anys que la rosa ha perdut tot el seu sentit. Ja no significa res. Està buida. És a dir, tot hi cap.
Alguns (poetes) creuen en la força de la paraula en la nuesa. Amb la força de deixar-ho tot buit per omplir-ho d’alguna altra cosa, que no sabem que és, i pot ser ens hauria de fer por saber-ho. Però la veritat és que tots, al final de la vida, portem escrits a la pell el nom dels homes que ens han estimat. I el nom d’aquells que ens han abandonat, també. Escriu-me. Que l’amor, com la poesia, lluita contra dos prejudicis: Que no l’entendràs i que no et canviarà la vida. I és aquesta la seva raó de ser, la seva lluita. Escriu-me. Escriu-me tota.
Bufen temps de canvis 