De tan a prop la mirava que li feia mal. O era ella qui mirava? Era un dia clar, claríssim, de Barcelona lluminosa, radiant, d’asfalt calent i reminiscències de natura en cada jardinera. I els seus ulls pel clatell, baixant per l’espatlla, i baixant, però no tant. Però pot ser ni tan sols la mirava a ella i era només un atac de megalomania dels seus. Una estratègia del seu cap de donar sentit a instants banals, sense cap tipus de lligam i en el fons cap mena d’importància. Però ella, que només volia veure la meravella del món inventava roselles on només hi havia terra infecunda. Sí, així, una rosella que comença a sortir, petita però preciosa, petita però plena de color. Plena de primavera! Li sortien flors de tot arreu i eren de mil formes i de tots els colors i l’envoltaven a ell. Qui podia dir-li que no era més que una il·lusió? Si preferia descriure els plats que menjar-se’ls, si com Balzac havia prescindit de tots els grans goigs de la vida només per ser capaç de viure’n un, només un, interior, profund i tan intens que a vegades la feia defallir: la inventiva. A vegades li començava per la punta dels dits i es posava a escriure-ho perquè no se li quedés enquistat a dins però a vegades també li venia amb tanta força que no era capaç de destriar la línia finíssima que separava la realitat i la ficció. Realment era un problema – no per ella, és clar – però sí per qui havia de mirar com entrava en un frenesí fet de quixotismes. I com tots sabeu, aquests personatges no acaben mai ben parats. Al món no hi ha lloc per individus com ells.
I tanta bellesa, i la manera delicadíssima en què ella recordaria sempre el dia que el va veure per primera vegada, i com s’hi recrearia, i com aniria alguna nit a buscar la seva imatge dins la seva memòria… Una gran mentida que hauria d’acabar per destruir-la i ella ho sabia. No obstant, es fulminava pensant que si no podia tenir-lo, l’inventaria.
Bufen temps de canvis 