Es van trobar un dia de maig entre cafès i llibres. Hi havia hagut mirades. Hi havia hagut text. Però mai paraula.
-Molts han menystingut la paraula. Per sort, sobretot els poetes ens han ensenyat la força de la materialitat verbal, que pot transmetre igual que el contingut. Des del meu parer és un desafiament intel·lectual més interessant i més plaent. Escriure, escriure amb forma, concentrant-se en com una paraula pot arribar a les últimes conseqüències. Si algú et regala la paraula , la paraula treballada, realitzada i sovint destruïda, et portarà a un lloc inhòspit, fet de silencis, però que és el lloc de la poesia, de la transcendència (o no). El lloc del saqueig de les ànimes.
Els hi agradava el cafè. També els llibres. Els cafès amb llibres ja era, doncs, imponderable. I els agradaven tantíssimes coses que mai havíem pogut compartir amb ningú altre…
– Les relacions humanes s’assenten en l’àrea de confort igual que el lector tímid i poruc s’apropa a la poesia amb dos prejudicis: que no l’entendrà i que no li canviarà la vida. I per això la poesia, com l’amor, no té sentit si no és lluitant contra aquestes dues instàncies. M’entendràs. Et canviaré la vida.
I quan aquella tarda es van cansar de fingir que teoritzaven sobre alguna cosa, van donar-li a tot regust de rialles i cafeïna fins que es van espantar sortint a fora, i observant la nit.
Bufen temps de canvis 