Sona el telèfon. I de sobte, li tornen a reafirmar la idea que un telèfon mai pot portar bones notícies. L’hauran acabat de tornar boja. I tornarà a tenir por a despenjar el telèfon, por a estar sola, por a dormir, por a pujar les escales, por a tornar i por a marxar. En definitiva, por a viure.Va al bany, on sempre es sent més emparada. I torna a repetir el vell exercici que feia anys havia deixat tancat en un calaix. Es mirava al mirall. Es mira als ulls com qui mira a l’Altre. No era aquella del mirall una Altra? I una de les dues li diu a l’altra que ha de ser forta i deixar de plorar. Que ha de ser forta i aprendre a respirar. I es succeeixen les matinades d’angoixa i els dies de merda. I la comèdia. Ai, la comèdia! Si cada un pogués viure el dol per dins, sense haver d’escoltar a sobre del dolor, les bajanades externes.
Què quedava dins ella que encara pogués estimar? Dins ella ja no hi havia res, només un corb. Mai més es deia. Un corb negre que li pujava i li baixava, que li feia hostil fins i tot l’espai més privat de casa seva. Un corb que feu tornar en ella la part més obscura, els dimonis més grans. La part d’ella que no era capaç d’estimar a ningú, ni tan sols a la vida. Les paraules certament poden ser una arma molt dolorosa. I qui digui que és una bajanada mai ha explotat per dins en pensar-ho. Mai més. I s’estreny el nus. Mai més. Com costa a les pobres ànimes imaginar, imaginar que no hi serà mai més. Mai més.
Bufen temps de canvis 